Hola de nou, Привіт-(Previt)! Seguim explicant-vos la nostra aventura solidària en aquest Diari d’una acollida. El dispositiu que hem posat en marxa la Fundació Josep Carreras i la Fundació Enriqueta Villavecchia inclou desenes de persones. Tenim mobilitzats tots els nostres equips de professionals, desenes de voluntaris i hem creat un equip d’intèrprets voluntaris amb 86 persones, coordinades per la Svitlana, la responsable de la gestió dels voluntaris traductors.

Durant aquesta primera setmana des de l’arribada dels 16 nens i nenes amb càncer a Barcelona, ​​s’hi han anat sumant persones per ajudar en aquest sentit. Tots ells són homes i dones residents a Barcelona des de fa temps que s’han abocat a l’acollida d’aquest grup. Tots ells tenen també família assetjada a les principals ciutats ucraïneses: oncles, cosins, germans o pares que no poden sortir del país a causa de la guerra. I molts han rebut també les dones i nens de la seva família, fugint de la guerra, a casa seva a Barcelona. La seva situació no és gens fàcil, però són plens d’amor, d’afecte i de solidaritat per ajudar els seus.

La reacció aclaparadora de la societat espanyola davant de les emergències és ben coneguda. Vivim en un país que reacciona sense embuts davant la necessitat imminent. Hem rebut caixes i caixes de roba, productes de primera necessitat, elements d’higiene, bolquers, cotxets infantils… Però cal destacar l’esforç i l’ajuda sense fissures que ofereixen les comunitats ucraïneses al nostre país.

Ara mateix les nostres 16 famílies necessiten (i molt) l’ajuda d’intèrprets. Els nens, tots malalts de càncer, tenen diàriament visites a l’hospital, proves mèdiques, revisions… Ja hem tingut també alguns ingressos i alguna emergència a la nit. Per això, a cada vegada, mobilitzem, gràcies a la coordinació de la Svitlana, diversos traductors cap als hospitals, ambulàncies o allotjaments provisionals. Sempre un somriure, sempre una paraula d’ànim. La cultura ucraïnesa és exemplar i ens mostra un amor incommensurable.

El Boris, la Valentina, la Ludmyla, la Svetlana, l’Irena, la Masha i l’Anna van ser el primer grup de voluntaris a posar-se en marxa. Tots ells són ucraïnesos que viuen a Barcelona i ens van ajudar a traduir en els primers moments de l’arribada. Com tots, ells també tenen família a Ucraïna i estan molt intranquils, però, alhora, feliços de poder ajudar-nos. El divendres 18 de març, als 5 metres quadrats de la Sala de famílies de la Fundació Enriqueta Villavecchia hi havia una barreja d’il·lusió, camaraderia i solidaritat que es palpava a l’ambient. Tots es van posar un mocador amb els colors de la bandera d’Ucraïna i ens vam posar en marxa. No sense sortejar abans els passadissos de caixes de roba i ajuda humanitària que s’amuntegaven a la seu de la Fundació Villavecchia. Quin repte teníem al davant!

D’esquerra a dreta, el Boris, la Valentina, la Svitlana, la Sasha, la Matilde Dïez (F. Enriqueta Villavecchia) i la Ludmyla.

El nostre avió anava amb retard. Mentre esperàvem, anàvem rebent informació. L’Hospital St. Jude de Memphis (Estats Units) que és qui va iniciar l’operativa per poder treure els nens amb càncer d’Ucraïna, té un hospital de campanya a Polònia anomenat ‘Unicorn’ on van arribant les famílies refugiades. Allà hi ha metges que els fan una revisió i van organitzant grups que viatjaran cap a diferents països. Ens comentaven que ja hi havia hagut grups que havien viatjat al Canadà, el Regne Unit, a Itàlia, a Alemanya, a França… El suport internacional als refugiats d’aquesta guerra és impressionant.

I per fi van aterrar! L’Irena, la Ludmila, la Valentina i la Masha, quatre de les nostres voluntàries traductores, van marxar urgentment a recollir 4 dels 16 nens que havien d’ingressar d’urgència. Quatre ambulàncies els recollien a peu de pista i se’n van anar directament cap als tres hospitals de Barcelona que estan tractant aquests nens: l’Hospital Sant Joan de Déu, l’Hospital Vall d’Hebron i l’Hospital de Sant Pau. Els altres anaven amb autocars. Tothom va sortir de l’avió molt abrigat i amb cara d’estar esgotats. Portaven setmanes de viatge en unes condicions lamentables i la situació feia efecte tant el físic com en l’emocional. Totes són dones i nens, sobretot mares. Però també hi ha un pare i una àvia que han pogut viatjar. Gairebé totes les mares arriben soles amb un o dos nens.

Part del grup a l’arribada al aéroport de Barcelona el passat 18 de març.

Durant el camí a l’autocar ja ens comencen a explicar algunes vivències. Alguns venen de Kíev, altres d’altres ciutats ucraïneses. L’Alla, la mare de la Yelizabeta, d’1 anys, va viatjar durant 22 hores dreta en un tren sense poder moure’s ni anar a lavabo de la quantitat de gent que hi havia. La Olena, la mare del Yehor, de 5 anys, ens explica com el nen rebia químio en un soterrani i escoltaven les bombes. És massa. El que han viscut no es pot ni imaginar. Però tots somriuen en escoltar el seu idioma donant-los la benvinguda a un lloc segur.

Seguim!

Benvinguts, esteu en un lloc segur.

Ласкаво просимо, ви в безпечному місці.

Aviat continuarem explicant-vos el Diari d’una Acollida. Segueix-nos a les nostres xarxes socials i en aquest blog.

Si vols col·laborar amb la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Fundació Josep Carreras, pots fer-ho AQUÍ. Necessitem més recursos per poder continuar atenent aquestes famílies.