Tot comença amb una mà, la de la Leila, agafant la del Taràs. La Leila va ser la primera acompanyant del Taràs, pacient de leucèmia de 4 anys, i la seva mare, Svitlana, a l’Hospital Sant Joan de Déu. En l’últim capítol del blog us presentàvem la història del Taràs i avui li toca a la Leila, que el va cuidar i ajudar des de la seva arribada, qui el va agafar de la mà.
Però, què fa una advocada en una planta d’oncologia d’un hospital infantil acompanyant a un nen amb leucèmia que fuig d’una guerra? Tota aquesta història comença en la Facultat de Dret de Dnipró, al centre d’Ucraïna. Allí la Leila va acabar la carrera de Dret i, en aquesta mateixa ciutat que la va veure néixer fa 34 anys i on viu tota la seva família, va començar a treballar exercint la seva professió com a especialista en dret civil i comercial.
I el 2013, la Leila va venir de vacances per primera vegada a Barcelona. I s’enamorà perdudament de la ciutat. A la seva tornada a Ucraïna, decideix que viurà a Barcelona i comença poc a poc a planificar la seva partida. Sempre li ha agradat el món de l’hostaleria així que tres anys més tard, ho deixa tot; deixa el seu treball d’advocada, deixa a la seva mare i al seu germà, deixa la seva ciutat; i es planta a Barcelona disposada a menjar-se el món i a obrir un negoci propi en el món de l’hostaleria. A Barcelona comença a treballar en grans esdeveniments com a cambrera. “M’encanta el turisme, els idiomes, conèixer a gent…”, explica la Leila. I a Barcelona, treballant, també va conèixer a un andalús, Juan, la seva parella.
Durant el 2021 els va visitar la mare de la Leila, a la qual no veien des de feia molts mesos. I el mateix any, van poder passar uns dies a la costa d’Almeria amb la família del Juan. “El 2022 era l’any d’anar a Ucraïna, d’ensenyar-li el meu país al Juan, de veure als meus, però va esclatar la guerra”, explica Leila consternada. “Al principi, la meva mare es va negar a abandonar el país. Em va costar més d’un mes convèncer-la de que vingués a Barcelona. I el meu germà, Dimitro, quan va començar la guerra, es va allistar en l’exèrcit i al cap de poc el van enviar a combatre a Jarkov. Cada dia ens envia un missatge explicant que està bé, en fi, que està viu”.
La Leila col·laborava amb un comerç a Barcelona i allí li van avisar que les Fundacions Enriqueta Villavecchia i Josep Carreras necessitaven ajuda de traductors voluntaris per a un grup de nens amb càncer que havia arribat d’Ucraïna. “Per què no? Vaig pensar. No puc fer res per la meva gent des d’aquí. Faig com tots els meus compatriotes: recollir medicaments, menjar, roba… però aquesta és una oportunitat de donar una mica més. I el meu primer pacient va ser el Taràs, un nen de quatre anys malalt de leucèmia. Amb aquest treball sento que estic en el lloc en el qual haig d’estar. Puc ajudar a persones concretes. Al principi va ser dur. Jo no tenia experiència en hospitals i la primera vegada que vaig veure a la Liza, una altra pacient bebè del grup, preparant-se per a la radioteràpia em vaig haver d’amagar per plorar. Impacta. Però també t’impacten les coses bones, l’afecte, l’agraïment, la satisfacció d’estar fent una cosa bona”, afirma Leila.
“Quan comences a treballar amb pacients amb càncer t’adones que abans entenies la teoria, però la pràctica, és diferent. Formo part d’un engranatge en el qual estan els metges, els equips d’infermeria, les Fundacions… però el treball que fem les meves companyes i jo com a acompanyant, alleuja molt. Una mamà del grup em deia un dia que, sense l’ajuda per a gestions, consolat, traduccions als hospitals, petites coses del dia a dia…per a elles seria com estar en el triangle de les Bermudes. És complicat estar en un país tan diferent, amb una llengua tan diferent. Tot i que et tracten molt bé, de que estàs molt agraït, és difícil navegar entre tantes proves, tràmits, papers, horaris, visites…”, afirma Leila.
I així va ser com una advocada ucraïnesa va trobar el seu lloc a la vora del Mediterrani, a 3.500km de la seva casa, donant la mà a un nen amb càncer del seu país.
Necessitem i necessitarem ajuda per a desplegar l’operatiu d’acollida i allotjament durant el temps que duri el tractament. La millor manera d’ajudar-nos és a través de donatius econòmics, que ens permetran finançar recursos i materials, segons les necessitats.
Moltes gràcies a tots i totes. Estem i estan en un lloc segur i, junts, som Imparables.