El Sergei té 20 anys i una bebè de 6 mesos, Anastasia. Ell i la seva dona viuen amb els germans d’ell: la Diana, de 18 anys, la Solomia de 15, el Dimas de 12 i la petita Polina, de 8. Conviuen tots junts amb el pare de la família, Valera, en un pobre de la província de Lutsk, al nord oest d’Ucraïna, a prop de la frontera amb Bielorússia. Però falten dues persones de la família: el Taràs, el germà més petit, de 4 anys, i la Svitlana, la mare de la família. Abans d’esclatar la guerra, convivien 10 persones a la casa familiar, al camp. Vivien una vida molt tranquil·la, de treball a la muntanya i als camps, envoltats d’animals.
Però la guerra va començar a desmuntar-ho tot aquell fatídic 24 de febrer de 2022. S’escoltaven explosions a diari, però el cop més dur va arribar el 6 de març, deu dies després d’esclatar la guerra: al Taràs, el petit de la família de només 4 anys li van diagnosticar leucèmia aguda.
Fa just quatre mesos que la Svitlana i el seu fill Taràs van arribar a Barcelona. Mai havien sortit del seu país ni de la seva provincia. Van arribar espantats, amb una petita maleta i roba d’abric. La Svitlana reconeix que estava molt estressada per la situació: l’idioma diferent, l’avió, l’ambulància…Ara tot és diferent.
Però tornem a aquell 6 de març. El Taràs no tenia cap símptoma, només molta mucositat. La Svitlana el va dur a l’ambulatori del poble; però no sembla tenir massa importància. En un sol dia va empitjorar i va començar a respirar molt malament. El van dur a Lutsk, la ciutat gran més propera al seu poble i allí li van diagnosticar una leucèmia limfoblàstica aguda de tipus T. La leucèmia limfoblàstica aguda tipus B en nens és el càncer infantil més freqüent. A Espanya, aproximadament amb la mateixa població que Ucraïna, es diagnostiquen al voltant de 350 casos cada any. Però les leucèmies de tipus T son extranyes. A Lutsk els van avidar ràpidament que ells no podrien oferir-li un tractament adequat al Taràs.i encara menys en situació de guerra. A l’hospital de Lutsk van poder posar-li la primera quimioteràpia per a estabilitzar-lo una mica, però el nen estava cada vegada pitjor i els metges els van recomanar fugir amb urgència cap a Polònia. La vida del Taràs corria perill.
Després de quatre dies de viatge, la Svitlana es trobava a l’aeroport de Varsovia esperant un avió que la duria, a ella i al seu fill, a Barcelona. Ella, que mai havia sortit de la seva provincia. Ella, mare de 6 fills i mestressa de casa. Ella, creient i mare abnegada. Ella, que portava quatre dies d’autocar en autora per a recórrer 400km. Ella, que no sabia ni d’on treure les forces.
I les va treure! La meitat del grup que va viatjar fins a Varsòvia va anar a Suïssa i l’altra meitat a Barcelona. A l’avió ja els estava esperant una infermera de l’Hospital de Sant Joan de Déu, que acompanyaria al grup fins a Barcelona. A l’avio, algunes cares conegudes “Recordo a la Masha, la mare del Yehor i a l’Anghela, la mare de la Liza, amb les que convivim a la casa d’acollida. Amb elles vaig fer el viatge de Lviv a Varsòvia en bus. Eren tres busos plens de mares, nens oncològics i germans. Tots en la mateixa situació. El Taràs estava molt dèbil”. Explica la Svitlana, emocionada.
Interrompre la primera inducció a un pacient de leucèmia aguda es molt perillós. El Taràs ni va baixar de l’avió. Als peus de la nau, ja a Barcelona, l’esperava l’ambulància que el traslladaria d’urgència a l’Hospital Sant Joan de Déu. Allí el Taràs va estar ingressat un mes sencer per a que els metges aconseguissin estabilitzar-lo i reprendre el tractament. A més, només quatre dies després d’aterrar a Barcelona, el Taràs i la seva mare van donar positiu en COVID, amb el risc que això suposava per al petit.
Ara el Taràs està millor i, sobretot, responent molt bé al tractament. Té ingressos sovint, però ha pogut gaudir també d’estar a la casa d’acollida i jugar amb la Nikita i el Yehor, els seus amics de l’ànima. Cada dia la Svitlana truca al seu marit per a saber com estan a Ucraïna. “Estan bastant bé, espantats però bé. Per sort o per desgràcia tots han après a posar-se al seu nou lloc i recolzar-se entre ells. El meu marit i la meva sogra recolzen molt al grup i estan ‘dirigint’ l’equip”. Comenta la Svitlana amb un somriure, “Sabem que estarem fira de casa molt de temps. El tractament del Taràs durarà 2 anys. És difícil, jo mai havia estat lluny de la meva família tant de temps. Però penso que he d’estar molt agraïda pel recolzament i el tracte que estem rebent aquí. Estàvem molt espantats al principi, però aquí només ens han donat somriures, acompanyament, amor i una atenció mèdica immillorable. Clar que se’m trenca el cor de no poder veure els meus altres fills, però un dia el Taràs, em va dir una cosa que recordo cada minut. Amb només 4 anys em va dir: si jo no ploro, tu no plores”.
Així que és només qüestió de temps.
Necessitem i necessitarem ajuda per a desplegar l’operatiu d’acollida i allotjament durant el temps que duri el tractament. La millor manera d’ajudar-nos és a través de donatius econòmics, que ens permetran finançar recursos i materials, segons les necessitats.
Moltes gràcies a tots i totes. Estem i estan en un lloc segur i, junts, som Imparables.