Ángela Lara, periodista del diari La Razón, ha donat veu a Svitlana Chubariev, dona ucraïnesa refugiada i mare d’un fill amb càncer en un article on ens explica l’odissea que han viscut fins a poder arribar a Barcelona acollits per la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Fundació Josep Carreras.

Svitlana amb els seus dos fills.

El 18 de març, la Svitlana va poder sortir d’Ucraïna i viatjar a Barcelona amb els seus dos fills per a què, un d’ells, l’Andrii, pugui rebre tractament contra el tumor cerebral que pateix.

L’Andrii i la seva germana, juntament amb la seva mare Svitlana i el seu pare, duien una vida tranquil·la a Kiev. L’Andrii és un noi molt esportista i un gran amant de la boxa, i estava preparant-se per a competir en aquesta disciplina esportiva quan va arribar el cop del seu diagnòstic.

“L’Andrii té un glioma que no es pot operar. L’única cosa que van poder fer després del diagnòstic va ser intervenir-lo per a posar-li una vàlvula mitjançant la qual poden treure el líquid que, degut a la malaltia, se li estava acumulant al cervell, a més de treure una mostra del tumor per a poder fer-li una biòpsia”, explica la seva mare. L’Andrii, per part seva, l’únic que desitjava era que tot passés per a poder tornar a boxejar.

En ple procés de proves per a decidir quin era el millor tractament a seguir per l’Andrii, la guerra va esclatar al seu país. “En aquells moments estàvem vivint en una casa que teníem a les afores de Kiev a la que ens vam mudar arran de la pandèmia”, explica Svitlana, qui recorda que “si el conflicte va arrancar el 24 de febrer, el 25 ja teníem a les tropes a la porta de casa”. Avui en dia, la localitat en la qual es va refugiar la família està completament arrasada i el 70% de la població ha mort.

Sempre que es podia, la Svitlana conversava telefònicament amb el metge de l’Andrii. Ell els va aconsellar que sortissin com més aviat millor del país. Amb només dues dosis de la medicació que ajudava a l’Andrii a calmar el dolor, Svitlana i tota la família van posar rumb a Lviv, un poble prop de la frontera amb Polònia, a la recerca d’un contacte que els ajudaria a sortir del país.

La Svitlana conta amb molta angoixa el patiment que van passar aquells dies, on arribar a un lloc segur semblava una tasca impossible.

Van tardar 10 dies a arribar a Lviv, 10 dies d’odissea entre carreteres tallares, penúries o por. El 12 de març, per fi, van aconseguir arribar. L’angoixa es multiplicava, no només per la por a la guerra que estaven vivint, sinó també pel fet de saber que l’Andrii no estava rebent l’atenció mèdica que tant necessitava.

Un cop a Lviv, l’Andrii no va poder iniciar les sessions de quimioteràpia perquè, una vegada començat el tractament, no es podia interrompre i no tenien cap seguretat de que allò anés a ser així.

Finalment, el 14 de març, va arribar la millor de les notícies. L’Hospital Sant Jude Global, de Memphis, Estats Units, estava intentant gestionar l’evacuació de tots els infants ucraïnesos amb càncer pediàtric per a poder seguir amb els seus tractaments en hospitals d’altres països europeus.

El 16 de març, la Svitlana i els seus dos fills van pujar a un autocar per a, dos dies després, poder aterrar a Barcelona, juntament amb 15 famílies més, on la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Fundació Josep Carreras, amb la col·laboració de l’administració i d’altres entitats, ja havíem organitzat el dispositiu d’acollida.

La resta de la seva família, el seu marit inclòs, es van quedar a Ucraïna i van tornar a Kiev. Tant ella com la seva família, són conscients que la prioritat és que l’Andrii rebi el tractament adequat per a poder derrotar la malaltia i en això estan ara mateix.

El 6 d’abril, l’Andrii va ser intervingut i avui en dia ja porta tres sessions de quimioteràpia.

“És increïble el tracte que hem rebut aquí i els procediments que fan servir que fan servir al Sant Joan de Déu”, comenta la Svitlana, qui, sobre el tractament, senyala que “les primeres sessions de quimioteràpia li fan estar una mica cansat i s’ha aprimat, però l’altre dia ja estava fent flexions i saltant a corda”

Ara, després de mesos de malson, la Svitlana, asseguda al pati de La Caseta, admet que encara no és del tot conscient del que ha viscut d’ençà que la guerra va esclatar al seu país. “La pitjor part va ser la desconeixença dels primers dies de la guerra, on no sabíem què fer, però ara, estan tractant al meu fill al Sant Joan de Déu, he d’admetre que hem tocat el cel. He d’agrair enormement com ens han ajudat i acollit la gent d’aquí. Tenen uns cors enormes”.

Encara que està lluny dels seus i no sap si podrà tornar algun dia a Ucraïna, ja que és possible que allà, després de la guerra, no puguin oferir al seu fill el tractament que necessita, té molt clar que “l’únic que importa ara és que l’Andrii es curi”.

Us convidem a llegir l’article a “L’odissea d’una ucraïnesa refugiada i el seu fill amb càncer”.

Necessitem i necessitarem ajuda per a desplegar l’operatiu d’acollida i allotjament durant el temps que duri el tractament. La millor manera d’ajudar-nos és a través de donatius econòmics, que ens permetran finançar recursos i materials, segons les necessitats.

Moltes gràcies a tots i totes. Estem i estan en un lloc segur i, junts, som Imparables.